La obra de PUJAL se erige sobre una zona compleja, entre las inquietudes o mejor aún, las exigencias que impone su técnica y las imágenes que desea expresar. Su materia adquiere una extraña ambigüedad, un acabado que podríamos denominar como "impersonal" por su rigurosidad al no presentar textura o pincelada alguna, y sin embargo es el sello que impone su presencia. Un acabado que le confiere un carácter lírico en detrimento del dramático.

Sus formas son cada vez más sintéticas, de una gran pureza visual; y a su vez de una gran complejidad en sus composiciones, fundadas enteramente en relaciones de elementos plásticos, problemas espaciales y sus intrincados estados de equilibrio visual. Formas que declaran un espacio detenido en el tiempo que funciona como pantalla de fondo. Algunas suspendidas, otras a punto de caer por su propio peso. Otras se erigen como volúmenes bidimensionales, inquietud ésta que lo condujo a proyectarlas escultóricamente. Están cerradas a su entorno, pero conviven internamente con las demás; planos, que tensionan, pujan creando dinamismo. La forma y el color son protagonistas. La paleta es contrastada, luminosa, por momentos ácida y en otros sutil, sensual.

En su relación imagen-contenido minimiza todo lo que como observadores percibimos, colores y formas que poseen por sí mismos un carácter determinado. Referencias que dejan en un estado de inercia las posibilidades de conocer algo de modo exacto y verificable.
        

Verónica COULTER. Barcelona, enero del 2006

El treball de Diego Pujal, artista nascut a Buenos Aires i afincat a Barcelona des del 2002, s'erigeix sobre una zona complexa, entre les inquietuds o millor encara, les exigències que imposa la seva tècnica i les imatges que desitja expressar. La seva matèria adquireix una estranya ambigüitat, un acabat que podríem denominar com “impersonal” pel seu rigor en no presentar teixidura o pinzellada alguna, i no obstant això és el segell que imposa la seva presència. Un acabat que li confereix un caràcter líric en detriment del dramàtic.

Les seves formes són cada vegada més sintètiques, d'una gran puresa visual; i al seu torn d'una complexitat extrema en les seves composicions, fundades enterament en relacions d'elements plàstics, problemes espacials i els seus intricats estats d'equilibri visual. Formes que declaren un espai detingut en el temps que funciona com pantalla de fons. Algunes suspeses, unes altres a punt de caure pel seu propi pes. Unes altres s'erigeixen com volums bidimensionals, inquietud aquesta que ho va conduir a projectar-les escultòricament. Estan tancades al seu entorn, però conviuen internament amb les altres; plànols, que tensionen, liciten creant dinamisme. La forma i el color són protagonistes. Aquest últim és analitzat en totes les seves possibilitats. Una taujana contrastada, lluminosa, per moments àcida i altres subtil, sensual.

En la seva relació imatge-contingut minimitza tot el que com observadors percebem, colors i formes que posseïxen per si mateixos un caràcter determinat. Referències que deixen en un estat d'inèrcia les possibilitats de conèixer una mica de manera exacta i verificable./ Verónica Coulter